rambla

La merda de la Rambla

Ja fa temps que les Rambles s’han degradat.

No que s’hagin anat degradant, sinó que s’han degradat. Cal trobar el punt d’inflexió, el que va ser abans d’aquest i el que va ser i és després d’aquest.

Anem per parts.

La terminologia Rambla prové del terme àrab ‘ramla‘ el qual significa sorral, és a dir, aquell lloc on els sediments d’un riu s’acumulen. Durant l’edat mitjana, els límits de la ciutat eren dibuixats per un riu que traçava exactament el recorregut que fa actualment el passeig. En aquell moment doncs, el que actualment és la rambla era el tram final de la unió dels rierols que baixaven de Collserola. A més de tenir aquesta funció de ‘fosar’ de la muralla, el riu servia per abocar les deixalles de tota mena que provenien de la ciutat.

Per tant podríem dir, que la Rambla, ja era un riu de merda abans de la seva construcció com a tal.

La rambla entre murs
La rambla entre murs

Més endavant, la ciutat va créixer per la zona del Raval, que significa “allò que queda fora de la muralla’, i ben entrat el segle XVI el rierol, cada cop amb menys cabal, és ensorrat i preparat per fer-lo servir com a via de pas i passeig pel ciutadà i nouvingut.

És durant la segona meitat del segle XIX que amb la construcció del Teatre Principal, el Liceu, l’Hotel Internacional i l’obertura de la ciutat tirant les muralles de mar i de la Plaça Catalunya, la rambla passa a ser la imatge d’una Barcelona renovada i oberta al món. És doncs quan el ciutadà utilitzarà aquest espai per passejar, fer-hi honor de les seves millors gales i on s’hi donen cita comerciants locals i estrangers.

1849
La Rambla a mitjans del segle XIX a l’alçada del Teatre Principal

Al llarg d’aquells anys, el passeig no oblida el seu passat i s’hi situen les faroles de 5 llums en aquells punts de la Rambla on durant la edat mitjana hi havia els diferents accessos de la ciutat. Ens trobem doncs en un passeig amb sortida directe al mar, amb els millors sastres, lleteries, cases de musica, teatres, hotels…

El pas de les Rambles durant el segle XX és discret, i ofereix la continuïtat del segle anterior, fent la funció de passeig recreatiu pel ciutadà. Però l’any 1986 tot canviarà.

ramblas
Les rambles abans de 1992.

La proclamació dels Jocs Olímpics previstos per l’any 1992 farà que la ciutat visqui un canvi només comparable al període de construcció de l’eixample (1855). És doncs en aquell moment que la ciutat de Barcelona deixa de ser un aparador pels barcelonins i passa a ser un aparador pel món.

Després de 22 anys d’aquells jocs, les botigues i cases de tota la vida han anat tancant, les ocelleries s’han vist obligades a vendre souvenirs, les floristeries a comerciar amb la gespa del camp nou, el Liceu en fallida econòmica, les estàtues humanes relegades al final del passeig, la Boqueria convertida en passarel·la de instagramers, els preus pels núvols, casino a l’aire lliure… . Tot plegat ha propiciat l’abandó de la població autòctona del centre històric de la ciutat… i tot en benefici de que?

rambla 3
el destí de la majoria de comerços històrics de la Rambla.

En benefici de comerços destinats únicament al turisme, ofertes d’oci i gastronomia amb preus disparats i baixa qualitat,  venta ambulant d’artilugis que imiten el só d’un ocell o que volen i fan llum, botigues de souvenirs sense cap mena de relació amb la ciutat i que a més, no generen riquesa als d’aqui ja que els propietaris de la majoria de locals no ho son. Passeig de prostitució i delinqüència, passeig per a turistes que en la gran majoria i sobretot durant les hores de nit, utilitzen per menysprear i maltractar el patrimoni amb la seva orina, pintades i demés.

Si amics de la ciutat. Des de el seu inici i fins a dia d’avui, la Rambla ha estat el lloc on s’hi acumula la merda a Barcelona.

crec doncs que la Rambla…

…que la Rambla és una Merda.

rambla 2
la policia podria ser considerada com les noves estàtues humanes que hi ha a la part superior de la rambla.

 

Aspecte original de Can Vies

Foto: El Periódico

Adéu Can Vies, adéu.

Adéu Can Vies, adéu.

És massa tard per dir-te adéu, després de 135 anys en peu, superant la construcció del ferrocarril, la guerra civil, l’etapa franquista i la construcció de l’Ave, ara marxes per posar-hi un parell  d’arbrets i un banc.

Can vies el 29/5/14
Can vies el 29/5/14

¿Quin mal ha fet la Verge de Montserrat per merèixer aquest final?

Sabieu que a Can Vies la cosa social i de sindicats ve de lluny? Sembla ser que es va construir com a magatzem pel material emprat en la construcció i manteniment de les vies del tren, posteriorment va patir un procés de col.lectivització per la CNT abans i durant la guerra civil, seu del Sindicato Vertical a la post-guerra (moment el qual es construeix la capella de l’entrada amb la figura de la Verge de Montserrat) i finalment seu del Círculo Social Metropolitano fins l’any 1985.

El que ve després ja ho sabeu, ocupat un 10 de maig de 1997 com a reivindicació per la falta d’espais d’ús social per a joves i desallotjat un 26 de maig de 2014.

´La seva tasca social, l’empremta de barri que significava i tot lo altre  ja és història. Ara cal preservar-ho amb el record i amb lo material.

Jo ja m’he fet amb la meva part, i tu?

PRESERVEM CAN VIES

El record de Can Vies.
El record de Can Vies.
El Zurich a principis de segle.

L’origen del Cafè Zurich i el seu nom.

Amb més de 140 anys de història i nascut a la Barcelona de ‘Abajo las murallas‘, el Cafè Zurich, és sens dubte l’emblema del sector de l’hostaleria de la ciutat.

Obert un 24 de juny de 1862 com a ‘cantina‘ de la primitiva estació de trens de la Plaça Catalunya, ‘La Catalana’ era un quiosc on s’hi venien begudes pels viatgers que utilitzaven un nou mitjà de transport temut per molts; el tren (hi ha escrits de metges que alertaven del perill amb l’alta velocitat la qual podria fer sortir els ulls del crani d’una persona).

Amb els anys, aquest establiment es va fer famós per la xocolata que s’hi servia i a principis de segle, un català que havia residit a Suïssa i de cognom Serra, va comprar l’establiment al qual li canvià el nom. Naixia el Cafè Zurich.

1930
1930

Ens trobem a la Europa de la Primera Guerra Mundial, i el ‘nou’ Zurich servia com a punt de trobada dels barcelonins que discutien la situació bèl·lica que vivia el vell continent. Durant la contesa (1914/18) el Zurich tenia com a ornament un gran mapa d’Europa on s’hi dibuixava el front a mesura que aquest canviava. Això propiciava grans debats i fins hi tot apostes entre els consumidors.

L’any 1920, la família Valldeperas es va fer amb el Cafè després d’una arriscada operació de compra/venta immobiliària i la cosa va anar bé. L’any 25, l’establiment deixa de ser xocolateria per passar a servir cervesa. L’èxit d’aquest canvi va anar acompanyat de la reforma de la Plaça Catalunya i el soterrament del ‘tren de Sarrià‘.

L'antic edifici del 'tren de Sarrià'
L’antic edifici del ‘tren de Sarrià’

Des d’aleshores, el cafè ha estat el punt de trobada de grans pensadors, artistes, polítics i el ‘populaxo‘ en general.

Diu la llegenda, que a principis dels anys 30 un senyor, de cognom Boronat, va ser testimoni mentre prenia cafè a la terrassa d’un acte injust entre uns policies i  un indigent cec que van multar per demanar almoina. Fruit d’aquell acte, el Sr. Boronat va decidir donar suport al col·lectiu d’invidents per tal de trobar mitjans que assegurèssin la igualtat entre aquelles persones i el conjunt global de la societat, naixia doncs la Organización Nacional de Ciegos Españoles, més coneguda com a ONCE.

Actualment el Zurich, és aquell punt de trobada per defecte a la nostra ciutat, indret on mai seuríem a prendre res i on el turista sembla tenir un imant que l’obliga a quedar-s’hi.

Esperem, el Cafè Zurich segueixi molts anys més amb nosaltres.

barcelona 17 març 1938

L’horror del 38

Totes les ciutats del món, conviuen amb dies fatídics als seus calendaris, Madrid i l’11M, Nova York i 11S, també Barcelona amb el mateix 11S, però qui recorda més enllà d’un retall de diari o peça d’informatiu el que van ser els dies 16, 17 i 18 de març de 1938?

barcelona 1938

Són pocs els que viuen i poden recordar com la pluja va substituir l’aigua per bombes durant molts moments de la guerra, però sobretot al final d’aquesta i encara més durant aquell mes de març del 38.

Avui fa 76 anys que s’iniciaren el que està considerat, a excepció de Guernica, el primer bombardeig en massa sobre població civil i sense posicions militars com a objectiu.

El balanç va ser tràgic; 875 morts (d’ells, 118 nens), més de 1500 ferits, 48 edificis destruïts i 78 greument danyats.

la destrucció a la Gran Via
la destrucció a la Gran Via

La ciutat va començar a ser bombardejada per la Aviació Legionària Italiana la nit del dia 16 amb intervals de 3 hores, els quals s’hi afegiria la Legió Cóndor alemanya on hi posaren a prova bombes de fins a 100 kg de pes (mai vist fins la data).

L’horror, sota el só constant de les sirenes, es va apoderar de la ciutat, que vivia a les fosques a causa de la destrucció de part dels generadors elèctrics de la zona oest.

El dia 17, va ser el més tràgic de tots, un camió carregat de trilita va explotar a la cruïlla de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el carrer de Balmes. L’explosió va ser tal que una columna de fum de 250 metres dibuixava un nou perfil a la ciutat.

Les vistes des de Montjuïc
Les vistes des de Montjuïc

L’endemà, i un cop el General Franco es va assabentar de la repercussió internacional i la mala imatge que donàven aquells fets, va manar aturar les incursions que es van diversificar al litoral mediterrani.

Ara bé, tot hi que el llegat de la destrucció tan sols el palpem a la plaça de Sant Felip Neri, és necessari no oblidar que l’únic horror comparable a l’11 de Setembre i la Setmana Tràgica (1909) es va viure durant 3 dies de març de 1938.

No entenc perquè aquest dies no estan assenyalats al calendari municipal per fer memòria històrica i aprendre dels errors dels passat. i és que com bé deia el filòsof Baruch Spinoza: 

‘Si no quieres repetir el pasado, estúdialo’.

Revista Crónica Madrid 1938

Revista Crónica Madrid 1938

avinguda de la llum

l’Avinguda de la Llum

L’any 1940, amb una ciutat esborrada i l’alegria enterrada, el nou règim havia de buscar solucions per posar en marxa un país desolat en mig d’un continent camí a lo inimaginable.

De la mà de Jaume Sabaté Quixal, va néixer sota el carrer Pelai, l’ ‘Avenida de la luz‘, la primera galeria subterrània d’Europa que comptava amb 68 botigues i 2.000 metres quadrats de superfície.

Entre d’altres, el gran cinema de la llum era un dels principals atractius d’unes galeries que van tancar finalment les seves llums l’any 1990, moment en el qual es construeix el ‘triangle d’or’ que actualment segueix dempeus.

avinguda de la llum

Avui dia, les columnes que nèixen al hall de l’estació d’FGC ‘Plaça Catalunya‘ i que dibuixen la botiga ‘Sephora‘ son l’últim vestigi d’aquelles galeries que tants i tants barcelonins van transcórrer al llarg de 50 anys.

avinguda de la llum

http://metrocatalunya.wordpress.com/2008/06/
Estat actual de l’Avenida de la Luz’
Foto de: http://metrocatalunya.wordpress.com/2008/06/
Bcn s.XIX

DELITOS EN BARCELONA: DESERTORES,LADRONES, PROSTITUCIÓN Y VAGUEZ

1846/1849

 

Aquest document, mostra perfectament les diferents faltes que homes i dones cometien a la Barcelona de mitjans del segle XIX. una ciutat, tancada entre murs, amb grans problemes de salubritat i sobre-població.

 És interessant doncs, veure com la deserció de l’exèrcit, una vida basada en el furt, la prostitució i la ganduleria és el perfil de l’autèntic barceloní de mitjans del XIX, ja que les elits, poc nombroses i que no es veuen reflexades dins aquestes estadístiques, i  la resta del proletariat, el qual treballava una quantitat infernal d’hores i dies sense pràcticament descans, queden exempts de la majoria de delictes que aqui s’hi reflecteixen.

Visca el barceloní del XIX!

traïdor, lladre, ‘putero’ i dropo

Recordaré Barcelona

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 901 other followers